
Una de les coses que més m’agrada és sortir a caminar pel meu barri quan no passa res. Quan està tranquil, com si en aquest no hi visqués ningú, com si estigués apagat. Escoltar als veïns passejant, el soroll d’una moto, una tele o els infants al parc rient. Tot en calma, com si el temps i les persones es prenguessin un descans.
Però tot això desapareix quan hi ha partit, el meu barri és Cornellà conegut pel camp de futbol de l’espanyol. De cop, el meu barri canvia totalment. Els carres s’omplen de gents, crits, paraulotes, càntics i alcohol. Gent amb banderes, samarretes, amb botzines sense parar de sonar i petards constantment. És com si el barri cobres vida d’una manera totalment diferent del seu dia a dia.
És impressionant com un mateix lloc se sent tan diferent de cop. A vegades sembla un barri desconnectat com si no existís, i de cop es converteix en una d’aquestes festes a les quals haguessis desitjat mai assistir. I tot i que això sovint em molesta, entenc aquesta afició de la gent i la seva unió, l’emoció col·lectiva que a vegades se’n va de les mans.
Viure aquesta situació em fa pensar que aquest no només és un barri sinó un espai físic en el qual reflectim el que sentim. I encara que a vegades aquesta situació és caòtica, gràcies a aquesta puc valorar la calma del barri quan la rutina ens ofega i no som capaços de gaudir el camí, i això també ho fa especial.